La revetlla de Sant Joan i La Mitjana (1)

per Heracli ASTUDILLO POMBO, Dept. Medi Ambient i Ciències del Sòl. Universitat de Lleida



Sobre els orígens ancestrals de la festivitat solsticial de sant Joan Baptista i de la relació entre la moderna disbauxa berbenera i les antigues tradicions populars catalanes

Ja en la llunyana prehistòria, possiblement cap al Neolític, coincidint amb el naixement de l'agricultura i la necessitat de disposar de calendaris, fa uns vuitmil anys, els primers astrònoms que observaven atentament durant tot l'any, el comportament del Sol, de la Lluna i de determinades estrelles fixes o erràtiqes (planetes), cercant senyals celestials que els hi permetessin prevenir desgràcies i organitzar i distribuir de la forma més profitosa possible, les activitats agràries i ramaderes, es van adonar de la singularitat d'aquest dia de l'any que des del temps del romans anomenem "dia del solstici": al migdia el sol puja més amunt que mai i el dia és el més llarg de l'any.
Però, també es van adonar del que començava a passar l'endemà mateix del dia de gloria solar... i continuava passant tots el dies següents, de forma quasi imperceptible però de manera inexorable i evident, el sol anava perdent alçada i la durada del dia s'escurçava irremediablement!

Situació i esquema de l'observatori solar més antic descobert a Europa, en Goseck, Alemanya), d'uns 7.000 anys d'antiguitat, a l'esquerra. A la dreta, i per comparació, hi ha el "disc de Nebra", el planisferi celest més antic descobert a Europa, de 3.600 anys d'antiguitat, descobert l'any 1999 a la muntanya de Mittelberg, prop de Nebra, a l'estat de Saxònia-Anhalt, Alemanya.
Ambdós artefactes demostren l'antiguitat de l'interés humà pel coneixement dels astres i del seu moviment pel firmament crepuscular i nocturn. 
Imatge: terrae antiqvae

El Sol que, en moltes mitologies de les cultures primitives, sempre ha estat considerat com la divinitat principal, generosa i benevolent amb els humans, hom li atribuïa com a totes les divinitats primitives, darrere dels seus poder sobrenaturals divins i capacitats per impulsar la prosperitat de la natura i de la vida quotidiana del humans, algunes febleses pròpies dels humans, com podia ser una mentalitat capriciosa, egoista o venjativa, o una voluntat impulsiva, mandrosa o incoherent, a més de la capacitat per a emmalaltir i fins i tot morir, tot i que podia ressuscitar diàriament. De manera que aquesta pèrdua progressiva de 'poder, força i vitalitat', del senyor de la llum i de l'escalfor del dia i les forces benèfiques diurnes, enfront de la foscor de la nit, senyora de les forces malèfiques i dels morts, va determinar que la gent que formava aquelles insegures, amenaçades, atemorides i supersticioses societats, decidiren aplicar diversos tractaments de rituals de 'màgia simpàtica' per tal de ajudar i protegir al Sol, el gran protector, de la Vida i dels humans, de retruc, protegir-se a elles mateixes, contra les temibles amenaces nocturnes dels mals esperits de la foscor, del fred i de la mort que en l'endemà d'aquest mateix dia de màxim poder solar, començaven a atacar, subreptíciament, al déu Sol i, indirectament, a ells mateixos.

Disc metàl·lic romà, representant al déu Helios, una personificació mítològica de l'estrella Sol. 
Imatge: foroscastilla 

Celtes, íbers, grecs i romans, per esmentar cultures antigues força emparentades amb la nostra actual, van continuar, adaptar i institucionalitzar, les antigues celebracions i els rituals solsticials pagans que, als seus territoris, s'havien iniciat al Neolític, donant lloc a una sèrie de costums i tradicions religioses, supersticioses i festives basades en els fets astronòmics, esmentats, i fixades en un dia concret del cicle anual: el del solstici d'estiu. Posteriorment, amb la cristianització incipient de l'imperi romà, al segle IV i la cristianització, gairebé completa, de les cultures i societats hispanes, després de la Reconquesta, cap el segle XIII, el primitiu déu Sol, havia estat substituït per sant Joan Baptista "el cosí i Precursor de Jesucrist" i el dia de la seva festivitat, per trencar amb les tradicions solsticials paganes, desplaçat, des del 21 fins al 24 de juny.

Un grup de joves bruixes, actuals, practicant rituals de màgia "blanca" o benefica. Basant-se en el principi de la "simpatia" segons el qual existeix una interacció entre el macrocosmos i el microcosmos i viceversa, per mitjà de conjurs, sacrificis, invocacions, danses rituals,  lluminàries, etc., Amb la irracional pretensió d'influir sobre les forces que controlen el món 
natural i social, per tal de canviar, a voluntat, el curs normal dels esdeveniments futurs.

Amb l'aparició del moviment de la Nova Era,  a partir del anys 70, han apareixent i reviscolat grups irracionalistes, auto-denominats "Neo-pagans", practicants de la religió Wicca, etc. Fent que sigui, ben, veritat aquella dita popular que diu: "Cada dia que amaneix, el nombre de poca-soltes creix" 
Imatge: wiccaawen 

Evidentment, tots els objectius cristianitzadors de l'església catòlica no es van aconseguir, doncs encara avui dia perviuen força rituals màgics ancestrals, relacionats amb el foc, les dances, el soroll, l'aigua, les herbes, la nit solsticial, la sortida del sol, etc., en forma de tradicions populars que s'han mantingut vives o que han estat recuperades, durant el segle XX per tal d'alimentar el 'turisme cultural', vinculat amb el folklore i les tradicions populars.

El mot 'berbena', com a sinònim de revetlla, està molt lligat a les tradicions populars de la nit de sant Joan, deriva directament del fet tradicional de sortir de casa, en pondre'e el sol, per anar al camp a collir-hi una herba que suposadament guaria una gran diversitat de mals, anomenada vulgarment 'berbena' (Verbena officinalis), utilitzada en la composició de molts remeis casolas, amb la ingènua creença que aquesta planta incrementava màgicament i de forma notable les seves virtuts naturals, la nit d'aquest dia, per influència divina i de sant Joan, des del moment de la posta, fins al de la sortida de sol. Posteriorment, en temps moderns, la sortida herbolària popular va ser susbstituirda per la revetlla festiva.

El fet de produir grans sorollades comunals, amb una finalitat social defensiva, contra els mals esperits que assetjaven el Sol, inicialment, eren produïdes amb crits, acompanyats d'instruments de vent i de percussió de tota mena i amb participació de tota la comunitat, inclosso els gossos. Després de l'invent de la pólvora, es van incorporar els trets d'armes de foc, dels caçadors i militars, posteriorment, els sistemes més acaics i tradicionals van ser substituits per l'ús modern i indiscriminat d'una variada gamma de coets i petards.

La gamma actual de petards i coets que poden ser consumits en la revetlla de sant joan, és summament variada i assequible, es poden adquirir en botigues més o menys espezialitzades o encomanats per internet i rebre's a casa. La majoria ja no venen del País valencià sinó de la Republica Popular de Xina. 
A la imatge "coets voladors, amb gran tro" Pirotecnia Sant Roc

Originalment, la sorollada popular, era executada ritualment a la posta de sol i tenia una funció ritual protectora, doncs se la considerava una forma d'exorcisme, per mitjà del qual s'allunyaven els mals esperits, enemics del sol i del humans.

L'antiga creença en una atmosfera plena de tota mena de mals esperits, voladors, causants de tota mena de desgràcies humanes, com podien ser plagues, malalties i accidents, s'ha mantingut ben viva fins a principis del segle XX, a les zones rurals de Catalunya. On encara es creia que el fum de les fogueres de sant Joan, allunyaria de la contrada, durant tot l’any següent, les temibles bruixes dolentes, productores de llamps, destructius aiguats i pedregades o que podien encomanar plagues als camps i malalties al bestiar. En eixa època també es creia que les cendres de les fogueres de la nit anterior allunyarien, amb la seva virtut màgica, les plagues de cuques i malures que atacaven els cultius i el bestiar... 
Que l’aigua asserenada o la rosada, d'aquesta nit, milloraven el cutis o curaven les malalties de la pell. Igual que es creia que qualsevol herba, fregada mentre sonaven les dotze campanades de mitjanit, feia desaparèixer les berrugues.... en fi, el tipus de subcultura que pot arribar a  produir la ignorància, la credulitat i la falta de recursos econòmics, tecnològics i intel·lectuals...quan s'enfronten a fets naturals amb causes desconegudes o a processos naturals que resulten de desenvolupament incontrolable

De totes maneres, la batalla dels interessats econòmicament en mantenir vives la superstició i la irracionalitat, vinculant-les amb tradicions ancestrals o "noves eres", no l'han perduda totalment, doncs encara avui dia, a principis del segle XXI, els analfabets científics, sotmesos als capricis d'antigues tradicions màgiques, són força nombrosos i actius, entre nosaltres.

Representació artística, de la creença popular en l'existència de bruixes, voladores, que podien conduir fortes tempestes, de llamps i/o de pedra, d'efectes molt destructius o cercant víctimes, innocents, a les que perjudicar de múltiples maneres 
Imatge: leyendas de brujas