domingo, 20 de febrero de 2011

SALVEM LA MITJANA!


Introducció
per Heracli ASTUDILLO POMBO, MACS/UdL


El que avui dia és un fet, constatable en forma d'un gran espai públic, dedicat a usos i funcions de parc urbà que és gaudit per moltissima gent de la ciutat de Lleida o d'altres poblacions de la comarca i que és molt admirat i lloat per una gran quantitats de visitants ocasionals, vinguts des de poblacions d'altres províncies catalanes i de la resta de l'estat, era l'any 1979, cinc anys després de la descomposició final i definitiva del "antiguo regimen" i recent estrenats "els ajuntaments democràtics", una quasi total utopía, llunyana en el temps i propera en els sentiments, però que alguns pocs lleidatanes i lleidatans, especialment sensibilitzats per la conservació i protecció del patrimoni natural català, somniavem assolir en anys venidors. L'optimisme estava justificat per l'eufòria d'haver sortir poc traumàticament de "la dictadura franquista" i de la necessitat de superar i corregir i la ineficiència de les politiques oficials de defensa i preservació del poc patrimoni natural que, en aquells moments, encara es conservava precàriament en diversos llocs del terme del nostre municipi, de la nostra comarca i de la nostra província.

En la ciutat de Lleida l'alarma conservacionista es va engegar, sobtadament, un dia en que, casualment, havíem anat a observar "moixons" en una zona forestal de la zona de la Mitjana del camí de Granyena, en descobrir-ne una colla de llenyataires que amb unes potents motoserres, estaven tallant despiatadament tota mena d'arbrat, d'una de les poques clapes de bosc de ribera que encara hi restaven ufanoses, a la vora del riu, prop de tres grans camions-grúa que estaven completament curulls de troncs recentment tallats. Preguntats els operaris pel motiu de la tala massiva, el responsable va informar-nos que tot allò era absolutament legal, que ho feien per encàrrec i amb l'autorització pertinent del propietari dels terrenys, la FECSA, que necessitava desemboscar el terreny per poder-hi, entrar maquinària pesada amb la que començar a dragar un bon tram del llit del riu i tot el vas de l'embassament de les Comportes.

Previsiblement, si el pla de Fecsa es portava a terme, la transformació de tota la zona seria molt destructiva i la destrucció del patrimoni ecològic, florístic i faunístic resultaria brutal. La desaparició d'aquell petit paradís zoologic i botànic que tant ens estimavem, perquè en ell hi havíem passat molt bones estones, "gratis total", formant-nos com a naturalistes, semblava imminent, ens va semblar injustificada i innecessària... i totalment intolerable, per la qual cosa vam decidir passar al contratac, contactant l'endemà mateix amb l'Ajuntament de Lleida, la Fecsa de Barcelona, l'ICONA, l'Organización Vecinal de Pardinyes (Orvepard) i amb alguns periodistes amics i simpatitzants, de la premsa local... Volíem implicar a diferents organismes i institucions de forma urgent per tal de poder d'influir, a temps, sobre un procès que ja estava en marxa i que a primera vista, podia semblar totalment imparable, per que hom més conformista que nosaltres podria haver considerat que ja era massa tard per aturar aquella salvatjada, ja que tot el que era necessari per portar-la terme estava ja "dat i beneit" per Fecsa de Lleida i els empresaris que s'havien de beneficiar d'aquell negoci "suculent i fosc" ja s'imaginaven que el teníen "coll avall".


L'Article original de Ramon Badia & Talavera, aparegut a la revista La Boira, el 28 de juny de 1979




martes, 15 de febrero de 2011

Material per a joves naturalistes observadors de zones humides

Llibres accessibles, íntegrament, a internet.

En algunes webs d'internet, hi ha "penjats" alguns llibres que per el seu contingut resulten molt interessants per als seus usuaris potencials, però degut a la política consumista de les editorials, de publicar contínuament novetats cal anar descatalogant, al cap de pocs anys de la seva primera edició i als que ara, gracies al treball altruista i entusiasta de persones voluntarioses, pot accedir-s'hi via internet i realitzar la seva consulta completa en línia. Resulta un material molt interessant per diverses raons, la primera, és que ja no els podem trobar en llibreries, però sí en algunes biblioteques escolars. La segona, és que podem fer la consulta, sense haver de desplaçar-nos a una biblioteca pública i la tercera, que disposar de la informació continguda en aquestes obres no ens costarà ni un sols euro.


Lagos y arroyos
Aquest és un llibret de 40 pàgines escrit por Su Swallow que, originalment, va ser publicat el 1977, al Regne Unit, en anglès, per Usborne Publishing Ltd. i que el 1979 va ser publicat a Espanya, adaptat i traduït al castellà, per Antonio Zorita García, essent publicat per Publicaciones y Ediciones Lago SA (PLESA), petita empresa editorial vinculada amb la gran editorial SM.
Aquest petit llibre formava part d'una interessant col·lecció, pensada, dissenyada i dedicada a la iniciació al naturalisme científic, de forma pràctica i adaptada a lectors de 10 a 14 anys.

Resulta summament pràctic per iniciar-se en l'observació del animals i les plantes de les zones humides i per estudiar algunes de les seves característiques biològiques més interessants.

Si sou joves naturalistes, de 7 a 12 anys, als que li entusiasma la natura, "en viu i en directe" i podeu anar-hi al parc de La Mitjanas, amb freqüència o amb regularitat, us recomano, vivament, que li doneu una ullada, perquè possiblement en traureu idees per a futures observacions, aprendreu a conèixer el nom vulgar, en castellà, de molts animals i plantes, característics de les zones humides en paísos de clima temperat. Com és el cas del Segrià, de Lleida i del parc de La Mitjana. És a dir, que aquesta obra és molt vàlida, per a utilitzar-la, en relació amb treballs pràctics escolars o en relació a sortides científic-recreatives, plantejades de forma individual, en petits grups d'amics o en grups familiars amb nens petits.

Consultar la primera part del llibret Lagos y arroyos (p 1-24) aquí
Consultar la segona part del llibret Lagos y arroyos (p 25-40) aquí

Espero que la consulta d'aquest interessant llibret, us agradi i, sobre tot, que us resulti útil per a conèixer i comprendre millor la natura arrecerada al parc de La Mitjana, però també per a que la valoreu i us l'estimeu més

Si creieu que en parlar d'aquest llibret he exagerat les seves virtuts o magnificat la seva utilitat com a instrument molt útils per a la formació de joves naturalistes, pot ser us interessarà llegir aquest "post": "La Senda de la Naturaleza", escrit per un noi que ara és ornitòleg i que reconeix obertament que els llibrets d'aquesta col·lecció, en el seu dia ja fa força anys, van determinar el seu futur com a naturalista especialitzat en l'estudi de les aus.

lunes, 14 de febrero de 2011

Anecdotari de La Mitjana


Enlace
L' Anecdotari de La Mitjana, que es presenta avui, correspon a la tercera part d'un document, més extens, que incloïa l'origen natural i artificial de la Mitjana actual, la historia de la Mitjana actual durant el segle XX i un recull històric de fets poc coneguts i/o curiosos relacionats amb la Mitjana actual. L'esmentat document del qual sóc l'autor únic, el vaig entregar l'any 1990, a la regidoria de Medi Ambient de la Paeria de Lleida, amb d'altres documents de creació pròpia o col:lectiva, amb motiu de la primera etapa d'utilització educativa de La Mitjana (1991-1999) per a que formés part d'un projecte de materials educatius, editables amb finalitat educatives, com a material de suport en activitats mediambientals d'aula i de camp, una part del qual no va arribar a ser-ne publicat, per raons pressupostaries i de restricció en el programa d'aplicació, desestimant-se els nivells corresponents a l'Educació Secundaria.

Aquest document restà inèdit durant alguns anys, fins que l'any 1999 va aparèixer a la llum, formant-ne part d'un document titulat Informació general sobre LA MITJANA, editat per la regidoria de Medi Ambient de la Paeria de Lleida, dins d'un dossier d'ús restringit, accessible únicament a les persones que havien estat seleccionades per a cursar un curs intensiu de formació com educadors ambientals, impartit per l'ICE de la Universitat de Lleida. Aquest curs estava orientat a la formació dels monitors i monitores que, posteriorment, haurien d'encarregar-se de guiar les visites de grups d'escolars i d'adults, en diverses rutes didàctiques, distribuïdes per l'espai de La Mitjana. Posteriorment, aquest document es faria totalment públic, per la regidoria de Medi Ambient de la Paeria de Lleida, en ser "penjat" a la xarxa.

En l'esmentat document, en el que no figura data de publicació, en la relació bibliogràfica final, no es cita la meva autoria d'aquesta part del document, però tampoc es citen als autors d'altres, cosa que segurament "agrairant" a la persona responsable de l'edició d'aquest document... que tampoc figura...


ANECDOTARI


A tall d'anècdota es poden citar alguns fets curiosos i poc coneguts que han tingut com a marc físic el territori de La Mitjana, en temps molt antics o en d'altres més recents. El recull d'anecdotes finalitza l'any 1989.

Els fets més antics i de major importància històrica daten de l'any 49 a.C. En aquest any, durant el setge de la ciutat d'Ilerda, les tropes avançades d'en Juli Cèsar que estaven instal·lades a la zona del Polígon Industrial El Segre, aprofitant les illetes de les mitjanes, van construir un pont de fusta per travessar el riu, però immediatament després de la seva construcció, va ser destruït per una riuada primaveral. Tot seguit va coincidir amb l'arribada de Juli Cèsar i donada la impossibilitat de refer el pont en el temps disponible, es va optar per reduir la profunditat dels guals, llençant carretades de grava i de còdols, per tal de facilitar el pas immediat de tota la cavalleria, la infanteria i la intendència a la riba dreta per assaltar la zona fortificada.

Un altre fet curiós en els nostres temps moderns i molt poc conegut, és l'existència d'un "llatzeret", prop d'on ara hi ha la fàbrica de cervesa San Miguel, que va existir des de l'any 1162, moment en que es va construir el convent-hospital de S. Llàtzer, dedicat a la cura dels leprosos pobres.

Els molins de Cervià, actualment en un lamentables estat de total abandonament, daten de l'època musulmana en que es van construir. Van començar a funcionar al s. XI, com a molins fariners, molent el blat dels camps de l'entorn. Dels dos molins existents en aquest lloc, el de baix sempre va romandre fidel al seu primer ofici fariner, fins que va plegar l'any 1920.
El molí de dalt, a partir del s. XVI va deixar de moldre blat per passar a compaginar diversos i variats usos, tals com molí olier, molí bataner, molí vernisser, etc... fins que va plegar a finals del segle 19. Tots dos molins van ser restaurats, a finals del s. XVII, per la Paeria que n'era la propietaria.
Esporàdicament, el molí de baix, va tornar a l'activitat productiva, per fer coses tan curioses com moldre panís a l'època de la guerra civil de 1936-39. Després de la guerra civil, també es va utilitzar per moldre garrofes, per a produir farina de garrofes o "garrofins", usats com additiu o succedani del cacau en la fabricació de la xocolata. Posteriorment fa funcionar molent residus de carbó mineral amb els que es fabricaven els populars "ous de carbó", usats des de la postguerra fins a principis dels anys 60, a les "cuines econòmiques" de moltes llars.
Finalment i durant els seus darrers anys de vida activa, allà per la dècada del 1960, va funcionar serrant blocs de pedra ornamental per a convertir-los en taules de "marbre" distribuïts per la Industrial Marmolista S.A. amb la finalitat de reconvertir-los en lloses ornamentals amb destí a la activa indústria de la construcció.

Cap a finals del s. XVI, el bisbe que governava aleshores la diòcesi, amb la finalitat de protegir les seves productives terres d'horta de la voracitat erosiva del riu, va fer construir un gran dic de pedra per a la contenció del corrent del riu Segre, prop del lloc on hi havia els molins de Cervià. De resultes d'aquesta obra bisbal, el corrent i el llit del riu es desplaçà una mica cap a la riba contrària, atacant el seu marge dret, de manera que quan es produïren les riuades del 1595 i del 1617, les finques del bisbe es van salvar, però les cases del carrer major, incloent-hi l'edifici de la pròpia Paeria, i les cases de la plaça Sant Joan, van sofrir grans desperfectes.

Durant el setge de Lleida, corresponent a l'època de la Guerra dels Segadors, des de l'any 1664 hi mentre va durar el setge borbònic, aprofitant els guals i les illetes de l'actual Mitjana, hi va haver un pont de fusta amb dos petits fortins, un a cada extrem, construïts per les tropes felipistes, per tal de defensar el pont i de controlar el seu pas.

En l'època de la construcció del canal de Seròs i de l'assut de les comportes, pels anys 1942-1914, es podien veure entre la munió de treballadors del país, una mena de cow-boys que anaven muntats a cavall, amb revòlver i barret a l'americana. Aquests pintoresc genets eren els sobrestants canadencs, gent de confiança de Mr. Pearson, l'enginyer en cap, el quals s'encarregaven de les feines bàsiques de supervisió de les tasques productives, a més a més de la mantenir l'ordre quan es produient altercats entre els propis obrers. Alguns d'aquests mateixos sobrestants canadencs, anteriorment, havien estat treballant en les complexes obres de construcció del Canal de Panamà.

L'any 1938 i després de l'ocupació de la ciutat per part de les tropes franquistes, les tropes republicanes que estaven atrinxerades al marge esquerra del riu Segre, utilitzaren el canal de Seròs sec com a carretera per la qual circulaven amunt i avall les tropes i els vehicles fora de l'abast del foc enemic.

Des de mitjans del anys 40, les classes populars, afeccionades als efectes saludables dels banys i de prendre el sol, varen utilitzar la Mitjana, com a zona popular de banys, donada la seva proximitat a la ciutat i degut a la poca fondària del riu. Aquí és on van aprendre a nedar alguns dels ciutadans que no disposaven de piscina particular o no eren socis d'algun club social, i aquí, d'amagatotis, alguns obsessionats pel naturisme van practicar el nudisme naturista. També aquí va ser on es van lluir els primers "bikinis" urbans.
A Pardinyes encara es conserva el nom d'una d'aquestes zones populars de banys: "la Platgeta". Però aquest ús popular de banys públics va anar decaient a partir del moment en el que l'alcalde Pons, propietari de la farmacia Pons, va decidir fer transformar una part dels dipòsits de decantació de l'aigua del Canal de pinyana, en piscines públiques. El complex de piscines es va inaugurar l'any 1960, amb el nom popular de "les Basses d'Alpicat", amb un èxit d'assistència aclaparador. Els últims banyistes van abandonar la zona cap a finals dels anys 60, per l'augment evident i pudent de la contaminació del riu, fruit del creixement industrial i agropecuari totalment incontrolat, en les poblacions situades aigües amunt de la ciutat.

En la zona també es conservaven altres topònims popular força més exòtics i curiosos, com el de "l'illa dels cornuts", "l'illa dels maricons", etc., dels quals hom pot deduir qui deuria ser el tipus d'activitats que segons l'opinió popular d'alguns veïns del barri de Pardinyes que frecuentaven la zona a la recerca d'espàrrec, caragols, lenya o pesca, s'hi feien anys endarrere o que encara s'hi fan, la majoria d'elles contràries a la moral i els bones costums !...

La caça i la pesca, practicades amb tota mena d'arts, legals o prohibides, i contra tot tipus d'animals, especialment peixos i aus, han estat activitats molt tradicionals i molt practicades a la zona des de temps immemorials. Però semble ser que cap a l'any 1947, es pescaren els últims anguil·les i pels inicis dels anys 60, es pescaren els darrers crancs de riu, autòctons, víctimes del progrès salvatge, responsable de l'alteració del riu.

Però no tot han estat desaparicions de fauna donat que també hi han hagut algunes aparicions o incorporacions faunístiques. Per exemple, pels vols de l'any 1680 apareixeren les carpes i els carpins; cap a l'any 1880 apareixeren els gobis; prop de l'any 1910 apareixeren els "gaburros" o peixos gat i els gardins; cap a l'any 1921 apareix el peix mosquiter o gambúsia; prop de l'any 1949 els llucis; cap a l'any 1955 el “black-bass", "truita" o "perca" americana.

Sembla ser que cap a finals dels anys 50 es va trobar prop del camí de Grenyena el cadàver d'una enorme serp de 4 metres de llargària, la qual cosa va donar lloc a moltes històries i histèries sobre la fauna de la Mitjana. Aquesta serp es tractava d'una pitó que algú lleidatà havia adquirit, de petita, quan hi treballava a la Guinea espanyola. Tornat cap a casa la pobre bèstia, importada il·legalment, va pagar el caprici del seu amo i no va poder suportar el dur hivern de Lleida. Es tenen notícies de que en d'altres llocs es van repetir troballes d'aquesta mena.

L'hivern de l'any 1974 es començaren a veure gavines vulgars o rialleres i a la primavera de l'any 1980 apareix una solitària llúdriga.

La tardor del 1982, després de la riuada, apareixen moltes serps per les ribes i per l'horta. Els diaris parlen d'una plaga d’escurçons, però no es tractaven sinò de les inofensives i mimètiques colobres escurçoneres, les quals busquen un nou recer on hivernar, doncs foren tretes dels seus caus sobtadament. Ha havia també alguna serp verda o de Motpellier de quasi bé dos metres de llargada.

La primavera de l'any 1984 es detecten per primera vegada els crancs americans; l'hivern de l'any 1990 és avistat per primera vegada, un pelicà solitari, fugitiu i extraviat.

Des de l'última època de la dictadura franquista, fins els inicis de la transició política democràtica, a la Mitjana de Pardinyes, en determinats dies festius, s'havien realitzat unes furtives reunions clandestines, volàtils, en quant apareixia a l'horitzó algun individu o parell d'individus sospitosos de pertànyer a la BPPS (brigada posicial politico-social). Aquestes reunions peripatètiques estaven convocades i protagonitzades per grups d'actius sindicalistes locals de CC.OO. o/i per actius militants locals de diversos partits polítics que n'eren membres de l'Assemblea de Catalunya, tot fent veure que passejaven prenent el solet que plegaven cargols o que "escampaven la boira".

L'any 1975 s’instal·la a la Mitjana central una mena de Robinsó modern, exllenyataire i ex-miner, asturià, jubilat per sil·licosi però encara jove. Es deia Jaime i vivia sobre un turonet d'arena en una increible barraca camuflada i semisubterrània. Disposava d'un hortet, un pou i una bassa, tot envoltada per una mimètica estacada de saulics i canyes que feia invisible el curiós conjunt. No sabia del món sinó per un petit transistor que no tancava mai i es desplaçava a Lleida en bicicleta.
La riuada del 1982 no va aconseguir de fer fora en Jaime, però els freqüents conflictes amb els nous ocupants de la zona, gitanos portuguesos, l'obliguen a buscar un nou assentament més tranquil cap a l'any 1985.

L'any 1981 hi van haver virulents enfrontaments verbals entre caçadors furtius, armats amb escopetes de caça, i ciutadans conservacionistes que gosàvem de recordar-los-hi, de forma pacifica i educada, que estaven infringint la llei i posant en perill l'integritat de les persones que visitaven la zona per motius menys destructius i violents.

L'any 1985 els campaments dels gitanos, majoritàriament portuguesos, abans temporals (primavera i estiu) i dispersos al llarg de tot el camí de Grenyena, es converteixen en un assentament únic i permanent. La seva població oscil·la entre 30 i 70 persones, les quals suporten unes condicions ambientals i higièniques molt precàries, especialment durant l'hivern, alhora
que provoquen un impacte ambiental, considerable, sobre el seu entorn natural immediat, en explotar els seus recursos: caça, pesca, llenya, herba, etc..

Aquest mateix any 1985 un enginyer "de canals, ponts i camins" i el president de la Federació Catalana de Piragüisme volien convèncer les institucions locals, autonòmiques i estatals per a que s'hi gastin 100 milions de pessetes construint una pista olímpica de regates. Aquest projecte suposava desviaments del riu, construcció de dics i la pràctica desaparició de la Mitjana de Pardinyes, per l'excavació i el moviment de terres que suposava crear el canal navegable. Aquest projecte, per sort per a la natura i els seus defensors i gaudidors, es va quedar en una simple amenaça que va acabar en anècdota desagradable .

A la Mitjana de Pardinyes i des de fa alguns anys, existeixen amagades dins dels espessos canyars unes rudimentàries barraques de canyes i plàstics, ocupades per solitaris "nàufrags" de la societat de consum, d'edat avançada.

Afortunadament, de moment, tot sembla indicar que les coses van canviant per a millor, però poc importaria el passat i el present, si el futur d'aquests excepcional espai natural s'obscureix...

Lleida, tardor de 1990

viernes, 4 de febrero de 2011

Dia Mundial de les Zones Humides 3

per Heracli ASTUDILLO POMBO, Dept. de Medi Ambient i Ciències del Sòl. Universitat de Lleida.


El 2 de febrer es celebra el Dia Mundial de les Zones Humides amb motiu de l'aniversari de la signatura del Conveni de Ramsar (1971) que té per objecte la conservació i l'ús racional de les zones humides i dels seus recursos, a tot el món.

Tot és valorable, des de diferents perspectives,
però no sempre, la perspectiva econòmica es pren des de posicions explotadores del medi natural o extractives de recursos renovables i no renovables ... de vegades les posicions protectores o conservadores dels recursos naturals i restauradores del medi natural, són més que necessàries, però no sempre són "econòmiques".

La majoria de "la gent normal", quan arriba a un lloc totalment natural, solament pensa en com pot beneficiar-se del serveis que ofereix, al màxim, o com pot apropiar-se dels recursos existents, en exclusiva, són visions egoistes del món, força "naturals en la gent normal" que sovint és causa d'interferències i conflictes amb altres persones de metalitat idèntica i de mentalitat oposada.

Però aquesta concepció egocèntrica d'apropiació exclusiva, de transformació total del medi natural o d'aprofitament total i al màxim de tots els recursos disponibles, és opròpia de l'Home primitiu o del colonitzador més salvatge. Aquesta voluntat depredadora no és possible físicament, ni aconsellable políticament o legalment, ni desitjable socialment per prevenir conflictes socials, impactes ambientals i perdues patrimonials.

Imatge: http://malcolmallison.lamula.pe/tag/receta-casera-para-destruir-la-amazonia

Per altra banda, tampoc és possible transformar en realitat, la vella idea utòpica-productivista dels processos extractius o productius, amb un rendiment del 100%, tots els processos productius tenen pèrdues i no n'hi ha cap que sigui totalment eficient.


Avui en dia ja no són possibles aquestes visions ultaproductivistes y superdepredadores de la natura, pròpies de ments primitives i salvatges, solament van ser viables o sostenibles, fa uns 9000 anys, quan el món, encara era un veritable "paradís terrenal" doncs, llavors tot el món, era totalment natural, es mantenia totalment salvatge i estava casi absolutament no humanitzat, a la plena disposició i caprici dels pocs milers d'homes i dones de cultura caçadora-recolectora que deambulaven, lliurement, pel planeta a la recerca de territoris productius i de recursos abundosos. Però tota la filosofia lliberal i utòpica de l'època anterior, va començar a decaure fa uns 5000 anys quan els humans van descobrir l'agricultura i la ramaderia, es van inventar el sedentarisme, el patriarcalisme, la propietat privada, el nacionalisme, les fronteres, l'exercit, etc.... i des de llavors, fins al present, la situació del medi natural, no ha fet res més que empitjorar.

Representació artística de diverses activitats humanes, pròpies de la vida quotidiana en un assentament d'un grup de cultura caçadora-recolectora, en la prehistoria
Imatge:
http://placidosociales.blogspot.com/2011/05/1-ccss-tema-7-vida-en-la-edad-de-piedra.html

Per això mateix, la voluntat i necessitat de mantenir el poc medi natural i seminatural que ja queden, per conservar els serveis vitals que ens presten i el patrimoni natural i cultural que representen, cada dia ens costarà més car, ja sigui en impostos directes o indirectes, especialment, si som poc curos@s en les nostres relacions amb l'entorn natural i predominen les accions abusives, els comportaments degradadors o les transformacions destructives.


I tot aquest conte que tot just acabem de contar, ens ho podem aplicar en les visites que fem a la zona de la Mitjana... una zona que els que hem viscut la historia i vam participar en el procés, no va resultar gaire fàcil, de posar a disposició de tota la ciutadania i de la racionalitat.


¿Cuánto cuesta la pérdida de biodiversidad, en los humedales mediterráneos?

Noticia del Servicio de Información de Noticias Científicas (SINC), publicada el 28 abril de 2010

La Agencia Europea del Medio Ambiente (EEA, en sus siglas en inglés) ha hecho público hoy un informe que recoge las técnicas económicas del uso del suelo y los ecosistemas para describir y monitorizar las consecuencias de la pérdida de biodiversidad en los humedales mediterráneos. El trabajo expone nuevos indicadores y herramientas para la toma futura de decisiones sobre protección y restauración de humedales como el de Doñana.

El nuevo informe muestra la importancia de ser capaces de estimar los costes ecológicos y sociales del mantenimiento de estos ecosistemas, en tiempos de crisis economica, y aunque se basa en el estudio de los ecosistemas llamados humedales "como herramienta de gestión y política para calcular el valor económico de la biodiversidad y los costes de su pérdida", puede extrapolarse a otro tipo de ecosistemas, acuáticos o terrestres.

Mapa de los humedales costeros de los sistemas socio-ecológicos del Mediterráneo.

El estudio y seguimiento de la evolución de los humedales, permiten explorar cómo los cambios en la biodiversidad de estos ecosistemas, afectan a la sociedad por las fluctuaciones de la calidad y cantidad de los servicios que ofrecen: alimento, agua, materiales de construcción, protección de inundaciones y la erosión de las costas, almacenamiento y eliminación de carbono, y oportunidades para desarrollar el turismo.

Sin embargo, los humedales son unos de los ecosistemas más vulnerables que existen debido a la extracción de agua, la descación, la transformación de los usos de las tierras colindantes, la contaminación del medio y la sobreexplotación de los recursos. Un ejemplo de ello son los humedales de Doñana, donde, desde 1929 se ha perdido más de la mitad del territorio inundable o pantanoso , junto con el 90% de las lagunas o lagos poco profundos.

Además de valor social que se puede otorgar a los humedales, por los beneficios o servicios que aportan a la población, el informe que ha presentado hoy la EEA recalca la necesidad de asignar valores monetarios a los servicios importantes que proporcionan estos ecosistemas. Pero no siempre son evidentes los valores del mercado en estos servicios, como por ejemplo, la protección contra las inundaciones, aunque sí puede cuantificarse la frecuencia y consecuencias de las inundaciones para la sociedad.

Los expertos de la EEA proponen describir la evaluación cuantitativa y cualitativa de los ecosistemas en términos físicos y crear nuevos indicadores para identificar los cambios en función de los diferentes tipos de presión humana. Estos indicadores podrían utilizarse para observar la efectividad de los esfuerzos de restauración y de protección legal.

Un marco para calcular el valor económico de Doñana

El informe resalta la situación de España por toda la construcción de áreas urbanas realizada entre 1990 y 2000 en los humedales del sureste del país, "una presión que no deja de aumentar en la Península Ibérica". Estos cambios negativos del medio natural generan potentes impactos en la integridad y salud de estos ecosistemas, sobre todo evidentes, en el momento de calcular su valor, dando origen a una devaluación o perdida de valor ambiental y económico. El papel de la agricultura intensiva española, también ha dañado el valor del medio natural, comparado con países próximos como Italia y Francia.

El informe de la EEA, que ha seleccionado cuatro humedales europeos (Doñana en España, Camargue en Francia, Amvrakikos en Grecia, y el delta del Danubio en Rumanía), señala que el caso español, comparativamente con los demás, muestra el mayor potencial ecológico, así como la mayor pérdida de biodiversidad, de 1990 a 2000. Las principales causas de la degradación de ese espacio son la agricultura intensiva, el urbanismo salvaje y el turismo extensivo a lo largo de toda la costa.

Entre las intervenciones y restauraciones realizadas en Doñana, sobre todo a raíz del desastre de Aznalcóllar, en 1998, destacan el Corredor Verde y el Proyecto de recuperación del Guadiamar, con una inversión de más de 165 millones de euros, sólo en la última década.

La lucha contra la invasión de especies exóticas en el humedal español también ha provocado pérdidas económicas e inversiones (en los últimos 20 años, se han invertido 3,7 millones de euros, y en los últimos años estos proyectos representan el 12% del presupuesto de conservación).

La Junta de Andalucía dedicó un cuarto de su presupuesto en investigación entre 2004 y 2006 para luchar contra la invasión de especies exóticas, mientras que el Instituto GeoMinero Español (IGME) ha invertido 1,9 millones de euros en los últimos siete años para investigar la calidad y cantidad del agua superficial y subterránea del Parque Natural.

El informe europeo propone al gobierno español unas medidas para Doñana, consistentes la creación de una cuenta básica que describa los cambios en las reservas y flujos ecológicos principales del ecosistema, otra cuenta que describa los servicios de estos flujos ecológicos, y una tercera cuenta que abarque los cambios positivos o negativos en el capital ecológico y los costes económicos para mantenerlos o mejorarlos.

Tres grandes amenazas cercan a Doñana, a 20 de gener de 2011.

Desde el Este, el dragado del Guadalquivir, desde el Noroeste, la caótica situación de cultivos ilegales de fresa que aíslan el parque nacional y compiten con el humedal por el agua del acuífero. Por el Sur, en la costa, la reciente ampliación de la refinería de la Rábida y el posible oleoducto Balboa a Extremadura implican incrementar hasta 200 los barcos petroleros que llegarían anualmente a la costa de Doñana, multiplicando por cuatro el riesgo de una marea negra.
Las tres amenazas se encuentran actualmente en un punto clave en la toma de decisiones por parte del Ministerio de Medio Ambiente y la Junta de Andalucía. La influencia internacional será decisiva para preservar el futuro de Doñana.

jueves, 3 de febrero de 2011

Dia Mundial de les Zones Humides 2

per Heracli ASTUDILLO POMBO, Dept. de Medi Ambient i Ciències del Sòl. Universitat de Lleida.


El 2 de febrer es celebra el Dia Mundial de les Zones Humides amb motiu de l'aniversari de la signatura del Conveni de Ramsar (1971) que té per objecte la conservació i l'ús racional de les zones humides i dels seus recursos, a tot el món.

Cadascú te les seves pròpies idees, resultants de una formació particular, unes vivències concretes i un context cultural, polític i temporal personals, per aixó és bo poder contrastar les pròpies opinions i visions, personals, amb les dels experts procedents d'altres llocs amb situacions equivalents o més o menys semblants. Amb aquesta finalitat, oferim la coneixensa d'aquest llibre i la possibilitat de la seva consulta integral, a aquelles persones amb molt d'interès pels temes de l'ús públic, la conservació i/o la gestió de les zones humides, doncs bona part del que en ell es diu és aplicable a moltes de ls zones humides catalanes litorals i continentals.

Una obra que recull reflexions, experiències i suggeriments dels experts, entorn a l'estudi, l'ús i la gestió, eficaces, de les zones humides mediterrànies,


Viñals, M.J., Blasco, D., y Morant, M. (eds). 2011. Los humedales mediterráneos: el contexto ambiental y social. Reflexiones para su estudio y gestión eficaz. Ed. Fundación Biodiversidad. 266 pp.


Prólogo
de Ana Leiva, Directora de la Fundación Biodiversidad

Afortunadamente, desde hace unas tres décadas, los humedales han recuperado su carta de ciudadanía en España, particularmente desde la ratificación por parte del Estado español, en 1982, del Convenio sobre los Humedales o Convenio de Ramsar, aunque de hecho, España fue uno de los 15 países que originalmente firmaron el tratado en la ciudad iraní, el 2 de febrero de 1971.



En este sentido, como institución pública dependiente del Ministerio de Medio Ambiente, y Medio Rural y Marino, la Fundación Biodiversidad viene prestando especial atención a la conservación de los humedales de España. En este recorrido, uno de los hitos más importantes ha sido la creación, en 2009, del Centro Español de Humedales (CEHUM), en Gandia, en colaboración con la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València y el Ayuntamiento de esta ciudad valenciana.

A la inauguración del CEHUM le siguieron otros esfuerzos, como las Jornadas Internacionales sobre Herramientas de Gestión de los Humedales Mediterráneos, que dieron origen a la publicación de este libro, y que se enmarcan en una sostenida línea de trabajo del Gobierno de España por la conservación y recuperación de estos ecosistemas.
Estas jornadas también fueron el fruto de la vocación de cooperación con lo que se viene haciendo en el marco de los países mediterráneos en materia de humedales, no solo por los paisajes que estos ecosistemas brindan a sus territorios, sino también porque ellos son, en muchos casos, puntos clave de la red de sitios que permiten el desarrollo y supervivencia de numerosas especies de aves migratorias.

La determinación de las necesidades hídricas de los diferentes humedales es otra de las grandes cuestiones sobre estos espacios naturales, con grandes implicaciones para la gestión del agua. Por este motivo, también desde 2009, y a través del CEHUM, la Fundación Biodiversidad lidera el proyecto ”Necesidades hídricas de los humedales Ramsar españoles”, que pretende dar respuesta a la obligación que establece la Directiva Marco del Agua de la Unión Europea para que los organismos de cuenca determinen los caudales ecológicos de los humedales incluidos en su demarcación hidrográfica. Con el desarrollo de este proyecto se intenta determinar la cantidad de agua que se puede extraer de un humedal para seguir cumpliendo con los objetivos de conservación y uso racional.

Con el fin de impulsar la implicación de la sociedad en estos objetivos de conservación, y coincidiendo con la celebración del 40 aniversario de la firma del Convenio de Ramsar, la Fundación Biodiversidad también lleva a cabo durante 2011 el programa de voluntariado ambiental “Mójate por los humedales”, una campaña de sensibilización realizada por medio del CEHUM que integra un conjunto de acciones con organizaciones sociales y entidades ambientales, y que muestra, una vez más, su compromiso con los humedales españoles.

No todo está hecho, por supuesto, pero seguramente en España continuaremos por la senda que hemos comenzado a transitar, ahora también gracias a la aplicación, cada vez más intensa, de la Directiva Marco del Agua, para que nuestros humedales y los del resto de los países mediterráneos sigan recibiendo la atención que merecen como ecosistemas de enorme importancia para el buen funcionamiento de los procesos naturales.

Espero que los contenidos de este libro, producto de la experiencia de los diversos autores en este campo y de su relevante trayectoria profesional, sean de utilidad para otros técnicos, investigadores, gestores y naturalistas que no tuvieron la oportunidad de estar presentes en las Jornadas Internacionales sobre Herramientas de Gestión de los Humedales Mediterráneos.
Por nuestra parte, desde la Fundación Biodiversidad seguiremos emprendiendo acciones que acerquen la ciencia y el conocimiento de estos espacios naturales a los ciudadanos, concretando así nuestra voluntad de situar a la naturaleza en el lugar que le corresponde como pilar de desarrollo y bienestar de nuestra sociedad.

ÍNDICE de la obra:

Parte I. Aportaciones para la comprensión de la dinámica de los humedales

Capítulo 1: Requerimientos de las directivas europeas en relación con las necesidades hídricas de los humedales por Rafael Sánchez, Manuel Oñorbe y María José Viñals, p. 15

Capítulo 2: Indicadores para la evaluación del estado ecológico de los humedales por Antonio Camacho, p. 29

Capítulo 3: Relación entre aguas subterráneas y humedales por Emilio Custodio, p. 47

Capítulo 4: Dinámica hidromorfológica y antrópica de los humedales mediterráneos por Bruno J. Ballesteros y Elisabeth Díaz-Losada, p. 69

Capítulo 5: Aplicación de técnicas de bioingeniería en la gestión de humedales por Albert Sorolla, p. 83

Parte II. Estado de conservación e instrumentos de gestión de los humedales

Capítulo 6: Tendencias en la conservación de humedales. Elementos para la toma de decisiones por Guido Schmidt, María González, José Ramón Molina, Elena Palacios y Rafael Seiz, p. 97

Capítulo 7: Estado de conservación de los humedales españoles en los albores del siglo XXI por Magdalena Bernués, p. 105

Capítulo 8: Herramientas para el inventario y caracterización de los humedales portugueses por João Carlos Farinha, p. 119

Capítulo 9: Directrices de la Convención de Ramsar para la conservación y uso racional de los humedales por Tobias Salathé, p. 125

Parte III. Dimensión sociocultural de la conservación de los humedales

Capítulo 10: Reflexiones sobre los retos del uso público y la conservación de los humedales por María José Viñals y Mario Planelles, p. 133

Capítulo 11: Directrices internacionales y participación de las comunidades locales en la gestión de los humedales por Maryland Morant y Fernando Molina, p. 147

Capítulo 12: La contribución del conocimiento tradicional a la conservación y uso racional de los humedales por Thymio Papayannis, p. 159

Capítulo 13: Transformación histórica y recuperación de la Laguna del Cañizar (Aragón, España) por José Carlos Rubio, p. 169

Capítulo 14: La formación y creación de capacidades para la conservación de los humedales mediterráneos por Raffaele Mancini, p. 181

Parte IV. Casos de estudio de la Comunidad valenciana

Capítulo 15: La avifauna como indicador del estado de conservación de los humedales. Ejemplos de la Comunidad valenciana (España) por Jesús Villaplana, p. 191

Capítulo 16: Análisis de la gestión del uso público en la Marjal de Gandia (valencia, España) por Pau Alonso-Monasterio, Mireia Alonso-Monasterio y Zeina Halasa, p. 199

Capítulo 17: Contribución de la Confederación Hidrográfica del Júcar en la recuperación de humedales. El caso del Tancat de la Pipa (Parc Natural de l’Albufera, valencia, España) por Javier Ferrer, Sara Jiménez, María del Carmen Regidor, Miguel Martín y José Manuel Pérez, p. 213

Capítulo 18: Historia de la gestión del Parc Natural de l’Albufera (valencia, España) por José Segarra y Bosco Dies, p. 223

Capítulo 19: Coordinación de competencias en la gestión del Parc Natural de l’Albufera (valencia, España) por J. Ignacio Lacomba, p. 239

Capítulo 20: El papel de las ONG en la gestión de las zonas húmedas valencianas por Enric Amer, p. 251

Advertència als visitants

Los humedales mediterráneos: el contexto ambiental y social. Reflexiones para su estudio y gestión eficaz és un llibre "supertècnic" d'alt nivell que per la seva complexitat conceptual, no resulta apte per a consultes dels escolars d'Educació primaria, ni del primer cicle d'Educació secundària.
Però que si pot resultar un llibre útil per a consultes d'estudiants del segon cicle de l'Educació secundària i del primer i segon cicle, universitaris.

Si creieu que us poden interessar els continguts, d'alguns dels seus capítols, els podreu consultar clicant aquí



miércoles, 2 de febrero de 2011

Dia Mundial de les Zones Humides

per Heracli ASTUDILLO POMBO, Dept. de Medi Ambient i Ciències del Sòl. Universitat de Lleida.


El 2 de febrer es celebra el Dia Mundial de les Zones Humides amb motiu de l'aniversari de la signatura del Conveni de Ramsar (1971) que té per objecte la conservació i l'ús racional de les zones humides i dels seus recursos, a tot el món.

A les zones humides hi ha quelcom més que esbarzers, rates, aranyes i mosquits...

Diverses vegades hem fet esment de la necessitat de conservar les zones humides en bon estat de conservació, és a dir en bon estat de funcionament ecològic, doncs els beneficis que aporten al medi ambient i als humans depén, precisament, de la bona salut que gaudeixin les zones humides properes als nuclis habitats.
Maltractar i destruir les zones humides, no solament va en contra de la conservació del Medi Ambient, sinó també contra la conservació d'un patrimoni natural i cultural que és un be de propietat comú, però és que també es atentar contra una font productora de recursos natural renovable
s, de naturalesa material (extracció d'aigua, aprofitament de caça ipesca, recol·lecció de productes vegetals, etc. que necessàriament han de ser limitades i controlades per evitar abusos) o de naturalesa immaterial (passeig, esports a l'aire lliure, esbarjo, observació de flora i fauna, fotografia de natura, etc. que necessàriament han de ser regulades i controlades per evitar abusos)

Les zones humides ben conservades i ben gestionades, són riquesa, salut i alegria per als habitants dels municipis que tenen la sort de tenir-ne alguna, al seu territori, aquest és el cas del parc municipal de La Mitjana, un fet que han pogut constatar els habitants i visitants de la ciutat de Lleida que hi han anat a gaudir de l'experiència.

Aquest any el Conveni Internacional de Ramsar, per conservar i protegir les zones humides, pantanosos o aiguamolls compleix 40 anys d'antiguitat, però encara falta molt per fer i molt per desfer

Funcions i serveis, ambientals, d'efectes naturals i socials, que proporcionen les zones humides

El text que segueix a continuació ha estat extret de del segon capítol del Manual de restauración de humedales mediterráneos publicat per la Consejería de Medio Ambiente de la Junta de Andalucia, l'any 2007.


Los humedales de la cuenca mediterránea, destacan por su gran valor ecológico, social y económico.

Desde el punto de vista ecológico, los humedales mediterráneos cumplen una función especial, por su posición estratégica, como refugio para las aves durante sus rutas migratorias. También brindan cobijo a animales que utilizan sus ambientes para reproducirse o alimentarse. De igual forma, se ha documentado su relevancia en el mantenimiento del microclima y su contribución en la captación y emisión de carbono.

Tira còmica de Pattie Rodelli
http://www.proteger.org.ar/comics-humedales-pesca/

Desde el punto de vista social, a lo largo de la historia y aún hoy, los humedales han estado asociados a una gran diversidad de culturas y pueblos que dependen de ellos para subsistir.
Actualmente, la belleza de sus paisajes y la diversidad de sus ambientes, suponen un excelente recurso para la recreación y el turismo.

Son muchas las actividades económicas ligadas a los humedales: pesca, caza, producción de sal, cultivo de arroz... lo que implica beneficios para los habitantes locales y para la población aguas abajo y costera.


La UICN (1992) ha realizado una clasificación de los beneficios que se extraen de las complejas interacciones que ocurren entre los componentes de los humedales, diferenciándolos en productos (aquellos beneficios directamente explotables por el hombre y de los que se obtiene un beneficio económico), funciones (los derivados de forma indirecta, a partir de las interacciones entre los componentes bióticos y abióticos del humedal) y atributos (aquellos componentes que tienen una importancia intrínseca y no cuantificable, es decir, que poseen valor en sí mismos, aunque puedan conducir a ciertos usos o a la obtención de productos particulares).

La tabla 2 resume los principales funciones, productos y atributos, de los humedales mediterráneos. En algunos casos, se han perdido o se encuentran gravemente dañados, al verse afectada la integridad del humedal.

En la actualidad, a pesar de todas las cualidades positivas que caracterizan a estos ecosistemas, como una alta biodiversidad y productividad, y sus funciones, productos y atributos, también destacan por ser uno de los ecosistemas mayormente impactados (Kusler et al. 1994, Möller & Muñoz 1998). Un reciente estudio titulado Evaluación de los Ecosistemas del Milenio (EEM), emitido por la Organización de las Naciones Unidas, advierte sobre los peligros derivados de la pérdida de estos ecosistemas sobre el bienestar de la humanidad, si no se ponen en marcha actuaciones encaminadas a detener su progresivo deterioro.

Este novedoso estudio considera a los ecosistemas como el complejo de comunidades vivas (incluidas las comunidades humanas) y del medio ambiente no vivo (Componentes de los Ecosistemas) que interactúan (a través de Procesos Ecológicos) como una unidad funcional que proporciona, entre otras cosas, una variedad de beneficios a los seres humanos (Servicios de los Ecosistemas). Entre estos servicios de los ecosistemas se incluyen los de aprovisionamiento, regulación y servicios culturales, que afectan directamente a las personas, y los servicios de apoyo, que son necesarios para mantener a los anteriores servicios. En el Informe de Síntesis preparado por la EEM para la Convención de Ramsar se describen los servicios de los ecosistemas de humedales y sus valores que, en el contexto de la Convención de Ramsar se refiere a los productos, funciones y atributos, ampliados mediante la inclusión de los valores culturales. Tabla 3.


El Manual de restauración de humedales mediterráneos és un llibre "supertècnic" d'alt nivell que per la seva complexitat conceptual no resulta apte per a consultes dels escolars d'Educació primaria, ni del primer cicle d'Educació secundaria. Però que si pot resultar útil per a consultes d'estudiants del segon cicle de l'Educació secundària i del primer cicle universitari.
Si voleu consultar lindex detallat de l'obra, no més cal que pitxeu aquí

Si creieu que us poden interessar els continguts, d'alguns dels seus capítols, els podreu consultar
i/o descarregar, separadament, clicant a sobre de: Manual de restauración de humedales mediterráneos