SALVEM LA MITJANA!

Introducció
per Heracli ASTUDILLO POMBO, MACS/UdL


El que avui dia és un fet, constatable en forma d'un gran espai públic, dedicat a usos i funcions de parc urbà que és gaudit per moltissima gent de la ciutat de Lleida o d'altres poblacions de la comarca i que és molt admirat i lloat per una gran quantitats de visitants ocasionals, vinguts des de poblacions d'altres províncies catalanes i de la resta de l'estat, era l'any 1979, cinc anys després de la descomposició final i definitiva del "antiguo regimen" i recent estrenats "els ajuntaments democràtics", una quasi total utopía, llunyana en el temps i propera en els sentiments, però que alguns pocs lleidatanes i lleidatans, especialment sensibilitzats per la conservació i protecció del patrimoni natural català, somniavem assolir en anys venidors. L'optimisme estava justificat per l'eufòria d'haver sortir poc traumàticament de "la dictadura franquista" i de la necessitat de superar i corregir i la ineficiència de les politiques oficials de defensa i preservació del poc patrimoni natural que, en aquells moments, encara es conservava precàriament en diversos llocs del terme del nostre municipi, de la nostra comarca i de la nostra província.

En la ciutat de Lleida l'alarma conservacionista es va engegar, sobtadament, un dia en que, casualment, havíem anat a observar "moixons" en una zona forestal de la zona de la Mitjana del camí de Granyena, en descobrir-ne una colla de llenyataires que amb unes potents motoserres, estaven tallant despiatadament tota mena d'arbrat, d'una de les poques clapes de bosc de ribera que encara hi restaven ufanoses, a la vora del riu, prop de tres grans camions-grúa que estaven completament curulls de troncs recentment tallats. Preguntats els operaris pel motiu de la tala massiva, el responsable va informar-nos que tot allò era absolutament legal, que ho feien per encàrrec i amb l'autorització pertinent del propietari dels terrenys, la FECSA, que necessitava desemboscar el terreny per poder-hi, entrar maquinària pesada amb la que començar a dragar un bon tram del llit del riu i tot el vas de l'embassament de les Comportes.

Previsiblement, si el pla de Fecsa es portava a terme, la transformació de tota la zona seria molt destructiva i la destrucció del patrimoni ecològic, florístic i faunístic resultaria brutal. La desaparició d'aquell petit paradís zoologic i botànic que tant ens estimavem, perquè en ell hi havíem passat molt bones estones, "gratis total", formant-nos com a naturalistes, semblava imminent, ens va semblar injustificada i innecessària... i totalment intolerable, per la qual cosa vam decidir passar al contratac, contactant l'endemà mateix amb l'Ajuntament de Lleida, la Fecsa de Barcelona, l'ICONA, l'Organización Vecinal de Pardinyes (Orvepard) i amb alguns periodistes amics i simpatitzants, de la premsa local... Volíem implicar a diferents organismes i institucions de forma urgent per tal de poder d'influir, a temps, sobre un procès que ja estava en marxa i que a primera vista, podia semblar totalment imparable, per que hom més conformista que nosaltres podria haver considerat que ja era massa tard per aturar aquella salvatjada, ja que tot el que era necessari per portar-la terme estava ja "dat i beneit" per Fecsa de Lleida i els empresaris que s'havien de beneficiar d'aquell negoci "suculent i fosc" ja s'imaginaven que el teníen "coll avall".


L'Article original de Ramon Badia & Talavera, aparegut a la revista La Boira, el 28 de juny de 1979