Anecdotari de La Mitjana

L' Anecdotari de La Mitjana, que es presenta avui, correspon a la tercera part d'un document, més extens, que incloïa l'origen natural i artificial de la Mitjana actual, la historia de la Mitjana actual durant el segle XX i un recull històric de fets poc coneguts i/o curiosos relacionats amb la Mitjana actual. L'esmentat document del qual sóc l'autor únic, el vaig entregar l'any 1990, a la regidoria de Medi Ambient de la Paeria de Lleida, amb d'altres documents de creació pròpia o col:lectiva, amb motiu de la primera etapa d'utilització educativa de La Mitjana (1991-1999) per a que formés part d'un projecte de materials educatius, editables amb finalitat educatives, com a material de suport en activitats mediambientals d'aula i de camp, una part del qual no va arribar a ser-ne publicat, per raons pressupostaries i de restricció en el programa d'aplicació, desestimant-se els nivells corresponents a l'Educació Secundaria.

Aquest document restà inèdit durant alguns anys, fins que l'any 1999 va aparèixer a la llum, formant-ne part d'un document titulat Informació general sobre LA MITJANA, editat per la regidoria de Medi Ambient de la Paeria de Lleida, dins d'un dossier d'ús restringit, accessible únicament a les persones que havien estat seleccionades per a cursar un curs intensiu de formació com educadors ambientals, impartit per l'ICE de la Universitat de Lleida. Aquest curs estava orientat a la formació dels monitors i monitores que, posteriorment, haurien d'encarregar-se de guiar les visites de grups d'escolars i d'adults, en diverses rutes didàctiques, distribuïdes per l'espai de La Mitjana. Posteriorment, aquest document es faria totalment públic, per la regidoria de Medi Ambient de la Paeria de Lleida, en ser "penjat" a la xarxa.

En l'esmentat document, en el que no figura data de publicació, en la relació bibliogràfica final, no es cita la meva autoria d'aquesta part del document, però tampoc es citen als autors d'altres, cosa que segurament "agrairant" a la persona responsable de l'edició d'aquest document... que tampoc figura...


ANECDOTARI

A tall d'anècdota es poden citar alguns fets curiosos i poc coneguts que han tingut com a marc físic el territori de La Mitjana, en temps molt antics o en d'altres més recents. El recull d'anecdotes finalitza l'any 1989.

Els fets més antics i de major importància històrica daten de l'any 49 a.C. En aquest any, durant el setge de la ciutat d'Ilerda, les tropes avançades d'en Juli Cèsar que estaven instal·lades a la zona del Polígon Industrial El Segre, aprofitant les illetes de les mitjanes, van construir un pont de fusta per travessar el riu, però immediatament després de la seva construcció, va ser destruït per una riuada primaveral. Tot seguit va coincidir amb l'arribada de Juli Cèsar i donada la impossibilitat de refer el pont en el temps disponible, es va optar per reduir la profunditat dels guals, llençant carretades de grava i de còdols, per tal de facilitar el pas immediat de tota la cavalleria, la infanteria i la intendència a la riba dreta per assaltar la zona fortificada.

Un altre fet curiós en els nostres temps moderns i molt poc conegut, és l'existència d'un "llatzeret", prop d'on ara hi ha la fàbrica de cervesa San Miguel, que va existir des de l'any 1162, moment en que es va construir el convent-hospital de S. Llàtzer, dedicat a la cura dels leprosos pobres.

Els molins de Cervià, actualment en un lamentables estat de total abandonament, daten de l'època musulmana en que es van construir. Van començar a funcionar al s. XI, com a molins fariners, molent el blat dels camps de l'entorn. Dels dos molins existents en aquest lloc, el de baix sempre va romandre fidel al seu primer ofici fariner, fins que va plegar l'any 1920.
El molí de dalt, a partir del s. XVI va deixar de moldre blat per passar a compaginar diversos i variats usos, tals com molí olier, molí bataner, molí vernisser, etc... fins que va plegar a finals del segle 19. Tots dos molins van ser restaurats, a finals del s. XVII, per la Paeria que n'era la propietaria.
Esporàdicament, el molí de baix, va tornar a l'activitat productiva, per fer coses tan curioses com moldre panís a l'època de la guerra civil de 1936-39. Després de la guerra civil, també es va utilitzar per moldre garrofes, per a produir farina de garrofes o "garrofins", usats com additiu o succedani del cacau en la fabricació de la xocolata. Posteriorment fa funcionar molent residus de carbó mineral amb els que es fabricaven els populars "ous de carbó", usats des de la postguerra fins a principis dels anys 60, a les "cuines econòmiques" de moltes llars.
Finalment i durant els seus darrers anys de vida activa, allà per la dècada del 1960, va funcionar serrant blocs de pedra ornamental per a convertir-los en taules de "marbre" distribuïts per la Industrial Marmolista S.A. amb la finalitat de reconvertir-los en lloses ornamentals amb destí a la activa indústria de la construcció.

Cap a finals del s. XVI, el bisbe que governava aleshores la diòcesi, amb la finalitat de protegir les seves productives terres d'horta de la voracitat erosiva del riu, va fer construir un gran dic de pedra per a la contenció del corrent del riu Segre, prop del lloc on hi havia els molins de Cervià. De resultes d'aquesta obra bisbal, el corrent i el llit del riu es desplaçà una mica cap a la riba contrària, atacant el seu marge dret, de manera que quan es produïren les riuades del 1595 i del 1617, les finques del bisbe es van salvar, però les cases del carrer major, incloent-hi l'edifici de la pròpia Paeria, i les cases de la plaça Sant Joan, van sofrir grans desperfectes.

Durant el setge de Lleida, corresponent a l'època de la Guerra dels Segadors, des de l'any 1664 hi mentre va durar el setge borbònic, aprofitant els guals i les illetes de l'actual Mitjana, hi va haver un pont de fusta amb dos petits fortins, un a cada extrem, construïts per les tropes felipistes, per tal de defensar el pont i de controlar el seu pas.

En l'època de la construcció del canal de Seròs i de l'assut de les comportes, pels anys 1942-1914, es podien veure entre la munió de treballadors del país, una mena de cow-boys que anaven muntats a cavall, amb revòlver i barret a l'americana. Aquests pintoresc genets eren els sobrestants canadencs, gent de confiança de Mr. Pearson, l'enginyer en cap, el quals s'encarregaven de les feines bàsiques de supervisió de les tasques productives, a més a més de la mantenir l'ordre quan es produient altercats entre els propis obrers. Alguns d'aquests mateixos sobrestants canadencs, anteriorment, havien estat treballant en les complexes obres de construcció del Canal de Panamà.

L'any 1938 i després de l'ocupació de la ciutat per part de les tropes franquistes, les tropes republicanes que estaven atrinxerades al marge esquerra del riu Segre, utilitzaren el canal de Seròs sec com a carretera per la qual circulaven amunt i avall les tropes i els vehicles fora de l'abast del foc enemic.

Des de mitjans del anys 40, les classes populars, afeccionades als efectes saludables dels banys i de prendre el sol, varen utilitzar la Mitjana, com a zona popular de banys, donada la seva proximitat a la ciutat i degut a la poca fondària del riu. Aquí és on van aprendre a nedar alguns dels ciutadans que no disposaven de piscina particular o no eren socis d'algun club social, i aquí, d'amagatotis, alguns obsessionats pel naturisme van practicar el nudisme naturista. També aquí va ser on es van lluir els primers "bikinis" urbans.
A Pardinyes encara es conserva el nom d'una d'aquestes zones populars de banys: "la Platgeta". Però aquest ús popular de banys públics va anar decaient a partir del moment en el que l'alcalde Pons, propietari de la farmacia Pons, va decidir fer transformar una part dels dipòsits de decantació de l'aigua del Canal de pinyana, en piscines públiques. El complex de piscines es va inaugurar l'any 1960, amb el nom popular de "les Basses d'Alpicat", amb un èxit d'assistència aclaparador. Els últims banyistes van abandonar la zona cap a finals dels anys 60, per l'augment evident i pudent de la contaminació del riu, fruit del creixement industrial i agropecuari totalment incontrolat, en les poblacions situades aigües amunt de la ciutat.

En la zona també es conservaven altres topònims popular força més exòtics i curiosos, com el de "l'illa dels cornuts", "l'illa dels maricons", etc., dels quals hom pot deduir qui deuria ser el tipus d'activitats que segons l'opinió popular d'alguns veïns del barri de Pardinyes que frecuentaven la zona a la recerca d'espàrrec, caragols, lenya o pesca, s'hi feien anys endarrere o que encara s'hi fan, la majoria d'elles contràries a la moral i els bones costums !...

La caça i la pesca, practicades amb tota mena d'arts, legals o prohibides, i contra tot tipus d'animals, especialment peixos i aus, han estat activitats molt tradicionals i molt practicades a la zona des de temps immemorials. Però semble ser que cap a l'any 1947, es pescaren els últims anguil·les i pels inicis dels anys 60, es pescaren els darrers crancs de riu, autòctons, víctimes del progrès salvatge, responsable de l'alteració del riu.

Però no tot han estat desaparicions de fauna donat que també hi han hagut algunes aparicions o incorporacions faunístiques. Per exemple, pels vols de l'any 1680 apareixeren les carpes i els carpins; cap a l'any 1880 apareixeren els gobis; prop de l'any 1910 apareixeren els "gaburros" o peixos gat i els gardins; cap a l'any 1921 apareix el peix mosquiter o gambúsia; prop de l'any 1949 els llucis; cap a l'any 1955 el “black-bass", "truita" o "perca" americana.

Sembla ser que cap a finals dels anys 50 es va trobar prop del camí de Grenyena el cadàver d'una enorme serp de 4 metres de llargària, la qual cosa va donar lloc a moltes històries i histèries sobre la fauna de la Mitjana. Aquesta serp es tractava d'una pitó que algú lleidatà havia adquirit, de petita, quan hi treballava a la Guinea espanyola. Tornat cap a casa la pobre bèstia, importada il·legalment, va pagar el caprici del seu amo i no va poder suportar el dur hivern de Lleida. Es tenen notícies de que en d'altres llocs es van repetir troballes d'aquesta mena.

L'hivern de l'any 1974 es començaren a veure gavines vulgars o rialleres i a la primavera de l'any 1980 apareix una solitària llúdriga.

La tardor del 1982, després de la riuada, apareixen moltes serps per les ribes i per l'horta. Els diaris parlen d'una plaga d’escurçons, però no es tractaven sinò de les inofensives i mimètiques colobres escurçoneres, les quals busquen un nou recer on hivernar, doncs foren tretes dels seus caus sobtadament. Ha havia també alguna serp verda o de Motpellier de quasi bé dos metres de llargada.

La primavera de l'any 1984 es detecten per primera vegada els crancs americans; l'hivern de l'any 1990 és avistat per primera vegada, un pelicà solitari, fugitiu i extraviat.

Des de l'última època de la dictadura franquista, fins els inicis de la transició política democràtica, a la Mitjana de Pardinyes, en determinats dies festius, s'havien realitzat unes furtives reunions clandestines, volàtils, en quant apareixia a l'horitzó algun individu o parell d'individus sospitosos de pertànyer a la BPPS (brigada posicial politico-social). Aquestes reunions peripatètiques estaven convocades i protagonitzades per grups d'actius sindicalistes locals de CC.OO. o/i per actius militants locals de diversos partits polítics que n'eren membres de l'Assemblea de Catalunya, tot fent veure que passejaven prenent el solet que plegaven cargols o que "escampaven la boira".

L'any 1975 s’instal·la a la Mitjana central una mena de Robinsó modern, exllenyataire i ex-miner, asturià, jubilat per sil·licosi però encara jove. Es deia Jaime i vivia sobre un turonet d'arena en una increible barraca camuflada i semisubterrània. Disposava d'un hortet, un pou i una bassa, tot envoltada per una mimètica estacada de saulics i canyes que feia invisible el curiós conjunt. No sabia del món sinó per un petit transistor que no tancava mai i es desplaçava a Lleida en bicicleta.
La riuada del 1982 no va aconseguir de fer fora en Jaime, però els freqüents conflictes amb els nous ocupants de la zona, gitanos portuguesos, l'obliguen a buscar un nou assentament més tranquil cap a l'any 1985.

L'any 1981 hi van haver virulents enfrontaments verbals entre caçadors furtius, armats amb escopetes de caça, i ciutadans conservacionistes que gosàvem de recordar-los-hi, de forma pacifica i educada, que estaven infringint la llei i posant en perill l'integritat de les persones que visitaven la zona per motius menys destructius i violents.

L'any 1985 els campaments dels gitanos, majoritàriament portuguesos, abans temporals (primavera i estiu) i dispersos al llarg de tot el camí de Grenyena, es converteixen en un assentament únic i permanent. La seva població oscil·la entre 30 i 70 persones, les quals suporten unes condicions ambientals i higièniques molt precàries, especialment durant l'hivern, alhora
que provoquen un impacte ambiental, considerable, sobre el seu entorn natural immediat, en explotar els seus recursos: caça, pesca, llenya, herba, etc..

Aquest mateix any 1985 un enginyer "de canals, ponts i camins" i el president de la Federació Catalana de Piragüisme volien convèncer les institucions locals, autonòmiques i estatals per a que s'hi gastin 100 milions de pessetes construint una pista olímpica de regates. Aquest projecte suposava desviaments del riu, construcció de dics i la pràctica desaparició de la Mitjana de Pardinyes, per l'excavació i el moviment de terres que suposava crear el canal navegable. Aquest projecte, per sort per a la natura i els seus defensors i gaudidors, es va quedar en una simple amenaça que va acabar en anècdota desagradable .

A la Mitjana de Pardinyes i des de fa alguns anys, existeixen amagades dins dels espessos canyars unes rudimentàries barraques de canyes i plàstics, ocupades per solitaris "nàufrags" de la societat de consum, d'edat avançada.

Afortunadament, de moment, tot sembla indicar que les coses van canviant per a millor, però poc importaria el passat i el present, si el futur d'aquests excepcional espai natural s'obscureix...

Lleida, tardor de 1990